Ganador del Concurso Relato Breve 2012

Te de Nadal

(de Mariló Àlvarez)

“El passat és un pròleg”

William Shakespeare

Estava acabant de posar-se l’abric quan va sonar el timbre de la porta. Aquell “ring” insistent i potent va travessar tota la casa, urgent. Víctor va entaforar el braç a la màniga i va començar a córrer pel passadís, esforçant-se per no ensopegar amb la bufanda que portava mal enganxada al coll. Va obrir la porta de bat a bat però allí no hi havia ningú. Estranyat, va començar a mirar a banda i banda de l’entrada, amb les seues ulleres tortes per la carrera dificultant-li l’escorcoll. Definitivament, allí no hi havia cap persona o, almenys, cap que no estigués passejant pel carrer tranquil·lament, sense que Víctor i els seus problemes de visió li importaren el més mínim.

Contrariat, es va girar per entrar a casa. En eixe moment, el seu peu va colpejar alguna cosa sòlida al terra. Encuriosit, es va ajupir per veure millor de què es tractava. Just al llindar de la porta hi havia un xicotet paquet, embolicat amb paper marró i amb el seu nom escrit a sobre amb algun tipus de retolador. Va estirar la mà per agafar-lo però, a meitat camí, es va detindre, dubtós. Ben mirat, tampoc semblava un fardell massa perillós. Segur que no corria cap risc per agafar-lo i comprovar de què es tractava. Sí, li l’havia deixat algun desconegut a la porta de casa, i això era extremadament sospitós. No obstant, l’embolcall anava adreçat a ell, al cap i a la fi. Fóra qui fóra qui li l’havia enviat, havia de conèixer-lo. Finalment, es va decidir i va tornar a entrar a la casa amb el petit paquet ben aferrat a la mà.

Es va dirigir a la cuina i va desar l’objecte a la taula, observant-lo encara amb cert recel. Bé, una vegada havia resolt entrar el fardell a la seua llar, es veia pràcticament obligat a obrir-lo. Va agafar unes tisores del calaix dels estris i va tallar els cordells que l’embolcallaven. Amb cura, va enretirar el bast paper marró i va descobrir el seu contingut. Es tractava d’una xicoteta bossa rectangular, ben tancada a la part superior i amb un aspecte decididament hermètic. De bosses com aquelles, n’havia vist moltes.

De fet, ell en tenia unes quantes a casa. Així doncs, ja podia imaginar-se el que s’amagava al seu interior. Més segur de sí mateix que feia uns minuts, la va obrir i una olor suau i polsosa es va escampar per tota la cuina. Te negre. Te de Nadal. Aquella barreja en concret només podia adquirir-se durant l’època nadalenca i era una de les seues preferides. Sens dubte, fos qui fos qui li havia enviat aquell paquet, el coneixia molt bé.

En descobrir el secret d’aquell fardell, Víctor s’havia animat. Mentre ficava el te en un potet metàl·lic i el desava a l’armariet, va començar a cantussejar. Sens dubte, tenia una admiradora secreta. No podia tractar-se d’una altra cosa. Feia menys d’un mes que s’havia traslladat a aquella casa i a aquell xicotet poble. Tan sols els seus familiars sabien on vivia ara i, si ells hagueren volgut fer-li arribar el te, haurien emprat una manera més tradicional. No hi havia cap altra explicació possible. En només unes setmanes, havia aconseguit que alguna pobletana –segurament jove i bonica- s’enamorés d’ell. Sens dubte, detalls com aquell eren els que facilitarien que s’adaptara al seu nou entorn.

Fins feia només uns mesos, Víctor havia estat relativament conegut. Treballava com a assistent d’un dels polítics més importants del país i, encara que ell sempre havia estat en l’ombra, amagat de la mirada del públic per centrar-la en el seu cap, era innegable que la gent el coneixia. Un xicotet escàndol que no havia arribat al jutjat i algunes accions de les quals no estava particularment orgullós havien precipitat la seua sortida del món de la política. En aquell moment havia lamentat la seua sort, però els milions d’euros que anaven a servir de matalàs al seu retir i altres beneficis que havia aconseguit just abans de la seua caiguda l’havien fet canviar d’opinió. Al cap i a la fi, retirar-se als quaranta anys potser no estava tan malament.

Sens dubte, aquella admiradora secreta l’havia reconegut en veure’l al carrer i n’havia quedat completament enlluernada. Tampoc podia culpar-la. Els seus encants físics eren considerables i, el seu carisma, superior. Si, sense proposar-s’ho, havia aconseguit enamorar una dona, qui sabia el que podria fer quan s’hi posés de debò. Satisfet, es va tornar a ajustar la roba davant l’espill i va eixir de casa. Aquella mena de jubilació anticipada prometia ser molt entretinguda.

Uns dies desprès, en eixir de casa, Víctor va trobar un altre paquet, idèntic a l’anterior, esperant-lo al llindar. L’aparició del nou obsequi no el va sorprendre massa. A més a més, li venia com anell al dit, ja que havia consumit per complet el contingut de la primera bossa. Somrient-se, va entrar a casa per desar el paquet a l’armari. L’operació es va tornar a repetir uns dies més tard, quan un nou paquet va aparèixer a l’entrada. Tres dies més tard, un altre fardell decorava el terra front a sa casa. Tres dies. Un nou paquet. Tres dies. Una altra bossa. Tres dies. Un fardell. Tres dies. Més te… El cicle es repetia una i altra vegada, com un disc ratllat que recorre sense descans el mateix solc, infatigable.

La sorpresa i l’emoció van anar desapareixent a poc a poc i, prompte, aquell ritual que duia mesos en marxa va anar perdent la seua significació. Cap dona s’havia donat a conèixer, s’havia mostrat ni, molt menys, s’havia declarat a Víctor. La seua admiradora secreta, fos qui fos, era massa tímida per intercanviar amb ell res més íntim que una bossa de te. Per això, l’ex-polític va anar perdent l’interès per ella, encara que no pel te. Era cert que la forma en què rebia les fulles per infusionar era ben curiosa, però també pràctica i, a més a més, així s’estalviava anar a comprar-ne. Puntualment, rebia la quantitat justa de te per beure durant tres dies. Mai es quedava curt ni li’n sobrava gens. A més, aquella beguda tenia alguna cosa d’especial. Sí, es tractava del te de Nadal, el seu tipus preferit, però no era només això. Aquelles fulles picades en concret tenien un sabor únic que no havia trobat enlloc fins aleshores. Potser es tractava d’un producte de qualitat superior… però això no tenia cap lògica: el que ell comprava habitualment també ho era i no tenia el mateix sabor. Ni s’assemblava. Alguna cosa feia aquell beuratge especial i no creia que, com dirien els romàntics, fóra l’amor que hi posava la seua admiradora. Potser, simplement es tractara d’un te de mil euros la cullerada, si és que existia un te tan selecte. Independentment del motiu que convertia aquella beguda en un plaer, Víctor es limitava a gaudir-la, sense pensar-hi massa.

Arran de l’aparició dels paquets, ell mateix havia creat un ritual propi. Cada dia d’entrega, Víctor recollia el fardell amb delicadesa, l’entrava a casa, el destapava i guardava el te a l’armari, separant-ne una cullerada per fer-se una tassa ben calenta. La resta de dies es prenia el te només alçar-se del llit, abans de posar-se en marxa, perquè l’ajudara a començar el dia amb bon peu. Precisament, darrerament necessitava més que mai iniciar el dia amb energia. Els últims jorns s’havia sentit un poc dèbil, apocat. Potser estava covant una grip, cosa gens estranya de cara al Nadal: sempre es posava malalt en eixes dates. No obstant, i per molt malament que es trobara, mai perdonava el seu ritual matinal i els seus llavis ressecs xuclaven com una esponja la infusió calenta de la tassa.

Definitivament -va decidir un dia-, no tenia la grip. La debilitat persistia encara i, si de cas, s’anava fent més intensa. A més, començaven a caure-li els cabells. Potser allò no era tan sobtat en un home de la seua edat, però ell sempre havia presumit de la seua frondosa cabellera i, el fet que anara perdent-la, li feia sospitar que alguna cosa greu passava.

Un dia, uns cinc mesos desprès d’haver-se traslladat al poble, es va trobar amb que no tenia prou forces per alçar-se del llit. En intentar posar-se de peu, va caure a terra i va haver d’arrossegar-se fins al moble més proper per anar incorporant-se poc a poc. Amb un gran esforç, recorregué els escassos metres que el separaven de la cuina, disposat a fer-se un te, sense enrecordar-se’n que era dia d’entrega. Per això, es va quedar paralitzat al bell mig del passadís en escoltar el timbre de la porta. El seu te acabava d’arribar. Emocionat, va començar a arrastrar els peus cap a la porta, tremolant de cap a peus. El més difícil, però, va ser ajupir-se per recollir el paquet del terra. Quan per fi ho va aconseguir, va girar cua cap a la cuina i va seguir el seu ritual fins que les fulles van reposar a l’armari, el paper que les embolcallava va quedar a les escombraries i una cullerada de deliciós te aromatitzava una tassa ben calenta a les seues mans.

Víctor va sospirar, panteixant per recuperar l’alè desprès de l’esforç que havia fet. Allí mateix tenia la seua recompensa. Malauradament, just quan es disposava a fer el primer glop a la beguda, li va sobrevenir un atac de tos. No era una tos qualsevol. Eixia del seu pit dèbil, arrossegant la salut i la vida que trobava al seu pas. Apressadament, va treure’s un mocador de la butxaca i se’l va dur a la cara, cobrint-se amb ell el nas i la boca.

L’atac va passar i Víctor va respirar de nou amb relativa normalitat. Es disposava a plegar el mocador per guardar-lo de nou quan alguna cosa li va cridar l’atenció: una taca roja, brillant i fresca l’observava des de la superfície del paper, abans impol·lut. “Sang?”, va pensar. Però no podia ser. Mai li havia passat res semblant. No hi veia cap lògica. La taca, innegable, l’acusava. Sí era possible. De fet, estava passant en eixe mateix instant. S’estava morint, ara n’estava segur. No entenia com o perquè, però no podia negar que s’estava deteriorant, podrint-se poc a poc. Inconscientment, va allargar la mà cap a la tassa de te que s’estava refredant a la taula i va fer-ne un glop. Immediatament, però, el seu cos el va escopir en una espècie de reacció al·lèrgica. La mirada se li desenfocava i sentia com el cap se li n’anava cap endavant, acostant-se cada vegada més a la taula. Quan la tos va tornar, ja no va poder controlar-se i, mentre escopia flegmes sangonoses, el cap va colpejar el moble.

Una figura borrosa es debatia al seu camp de visió. Per un instant, va pensar que era la mort que arribava per emportar-se’l i va intentar enretirar-se. Però, tradicionalment, la mort no portava vaquers ni camisa. Fent un últim esforç, va alçar la vista per encarar la misteriosa visitant. Recordava aquella cara, abans jove i bonica. No podia oblidar com l’havia arribat a conèixer ni tampoc les conseqüències d’aquelles trobades. Simplement, esperava no veure-la més.

La dona es va acostar a ell, molt seriosa i amb els ulls brillants, de nou plens de vida. “Per aquest destí, per realitzar un acte del que el passat és pròleg; el que vindrà en la teua i la meua descàrrega”, li va xiuxiuejar a cau d’orella. Ella no somreia, però era més plena de vida que mai.

 Abans que la tos el fera callar per sempre, un últim pensament li va passar pel cap: almenys havia descobert què feia aquell te tan especial.

Mariló Àlvarez

[hr]

RELATOS BREVES GANADORES DE OTRAS EDICIONES

 

2014 – Té para un dragón, de Caterina Peris.

2013 – La  Casa del Té, de Mª Dolores Haro.

2011 – Té para un moribundo, de David Valero.