Ganador del Concurso Relato Breve 2023

Te d’Oblid

(de Ferran Miquel Cortés Benlloch)


1

Quan la senyora Lluïsa, qui netejava la casa per uns pocs diners a la setmana, va trobar aquell horror en el pis, va sofrir tal xoc nerviós que Miquel, veí de dalt de l’escriptora, la va escoltar cridar i baixà corrents, tot esvarant-se per les escales. Fou ell qui pogué cridar a la policia, atengué els mitjans i els curiosos que aparegueren a l’escena; fins i tot va servir un poc de te que hi havia fet en una estranya tetera d’ansa alta per damunt de l’obertura i aspecte envellit sobre la taula del menjador. Possiblement, el darrer que podia haver fet aquella xica abans de la seua mort. A la Lluïsa el te fosc d’olor estrany, com a llenya, li va fer treure un gest d’angúnia, però tot seguit es va calmar. Li va arribar una forta pudor de florit i a humitat allí dins.

Els agents de la policia no van creure el que veien, necessitaren prou temps i psicòlegs per tal de superar-ho. Tots els periòdics digitals obriren amb la notícia.

Però això ja ho heu llegit de segur als diaris.

2

La Gemma Tàrrega feia un temps que no estava en si mateixa. Era un fet ben clar per a tots al seu voltant, sols que no pas per a ella. Tot d’una havia deixat córrer diferents oportunitats d’aconseguir un bon contracte amb algunes editorials menors: no res gran, però segur i amb perspectiva. A més a més, la seua relació amb la seua parella, la Clara, qui se l’havia estimat molt i havia suportat totes les seues crisis, estava en un carreró sense eixida.

De fet, la Clara havia empaquetat les seues coses tres dies abans a la casa i havia marxat, després d’haver trobat els missatges que la Gemma hi havia estat enviant-se amb algú. No podia suportar, li havia dit, les seues anades i tornades, els seus estats d’ànim canviants en qüestió de segons.

—Avui estem bé, però demà et fa nosa fins i tot el meu respir a casa. Estic ben farta que tot el que fas és intentar convèncer-me i forçar-me a fer allò que no vull, a ser qui no em naix. Estic fins als nassos de ser una simple nota a peu de pàgina de la teua vida.

Tenia raó, Gemma ho sabia en el fons del seu ésser. Però no li ho va admetre. Callà, respirà i es llança en una diatriba absurda contra la seua relació i el fet que no la comprengués ni li donés el seu suport.

Llançà un llarg sospir i mirà el menjador buit i silenciós. Els prestatges sense les seues fotos i llibres, les ombres que es dibuixaven entre els mobles, l’absència seua en cada racó. Ja no tenia més llàgrimes que vessar. Ni més angoixa que empassar-se. Estava al límit i massa medicada.

—Vull oblidar-me’n.

Quasi com un gemec desesperat per convéncer-se de prendre les regnes de la seua situació. Anà fins a la gran prestatgeria del menjador. Llibres, alguns records de viatges i molts objectes estranys, que hi havia anat arreplegant al llarg del temps com a talismans que li donaven sort. En la part de dalt, una gran caixa de fusta envellida artificialment.

Amb suavitat Gemma la baixà i la va col·locar davant d’ella en la tauleta del sofà. Ella adoptà una postura de meditació amb les cames creuades. Delicadament, passà la mà per la tapa i va obrir la caixa, on descansava entre la fosca i una tela suau una tetera menuda i vella.

La va treure i la deixa a la taula: una tetera vella, el cos irregular i baix semblava d’una argila gris fosc i embrutida o cremada en alguns punts, que tenia al damunt de la boca amb tapa una ansa feta per dos extrems rectes que s’unien amb un tros de fusta ennegrida. El broc era ample i menut. Tota ella donava una sensació de desequilibri i d’irregularitat, com si algú hagués volgut alterar la forma de la realitat.

—No són més que bestieses—. Es digué a si mateixa sorprenent-se de la seua veu. Una suor freda li va baixar per l’esquena i li afluixà les articulacions.

Aleshores va riure com feia setmanes que no havia fet per haver-se esglaiada a si mateixa sense cap motiu. Fent un moviment de cap per llevar-se del cap les bovades, va decidir que es faria un bon te que l’ajudes a meditar i a introduir-se en un estat de semiconsciència, que tantes vegades l’havia ajudat per a escriure.

Agafà de l’aparador una tassa de porcellana de color verdós que recordava una mar embravida. Aleshores alguna cosa estranya li feu arrugar el nas. S’adona que estava prenent cos al menjador una olor forta a humitat i a florit. Al principi no l’havia percebut, però ara clamava arreu.

Era la mateixa olor amarga que havia envaït la seua roba un dia que va oblidar treure-la de la rentadora durant dos dies. Després havia estat impossible llevar la pudor de cap lloc i acabà per desfer-se de tota la roba i comprar-ne nova.

No li fou gens difícil detectar que aquella pudor provenia de la tetera. Es va acostar i la mirà detingudament. Sí, en efecte, l’olor groguenca sortia d’aquella tetera gris fosc. Amb delicadesa obrí la tapa i intentà observar l’interior. Però l’únic que pogué albirar és l’obscuritat més pregona que la nit sense estels. No podia distingir res.

… allí! Ho veus? S’ha mogut!… rellisca alguna cosa… ho has vist?…

La tetera només era una tetera vella i deforme que feia pudor. Res més.

Ho he vist moure’s… sí… segur…

Per un segon pensà que aquella havia estat la gota que havia fet vessar la mar, el culmen de la llista de greuges que portava Clara: aquella tetera pudent, vella i amorfa, li havia costat tot el que li quedava dels estalvis provinents de la venda de la seua obra de contes. Tots els estalvis per una “tetera embruixada de veritat”, havia dit el seu amic Jaume, qui li l’havia aconseguit.

—Va pertànyer —informà— a una fetillera que comerciava amb òrgans humans i drogues per a l’alta societat del segle passat. Diuen que després acabà en mans d’una secta pseudosatànica d’adolescents incompresos.

Sabia que era mentida, però es va veure des de fora dient que sí, que la comprava al preu que fora necessari.

Des d’aleshores la mantenia amagada, sobretot per Clara i no s’enganyava després de la discussió que havia posat fi a tot. Però mai s’havia adonat de l’olor de fongs i a pa ranci que ara l’assaltava.

Fent una estranya ganyota, en va dirigir s la cuina, on regirà en un calaix fins que va trobar el seu te. Aquell que tots odiaven: Lapsang Souchong o Te de Fum, com li agradava dir davant de qualsevol. Aquell te negre de forta olor de carbó, fum i llenya era l’única cosa que podria salvar-la de la desesperació i del pudent aroma que sortia d’aquell atuell.

Preparà l’aigua en el bullidor i deixà caure dues cullerades del Lapsang en la foscor infinita de la tetera.

Després amb cura introduí l’aigua calenta i va tapar l’atuell. Només li calia esperar dos minuts.

Així, pensà, s’esvairà la pudor de florit. Tancà els ulls i va seure al sofà amb les cames creuades. Contà els segons amb calma i es va servir el te.

Va sentir com l’amargor del te negre li feu pessigolles en el paladar i la gola en empassar-se’l, la sensació era agradable. El tast a llenya li recordava els dies de la infantesa quan son pare en tornar de caça feia una torrada amb els amics. Era la mateixa olor i la feia sentir tranquil·la i estimada. Els rostres feliços se succeïen en el fons del seu cap. Intentava posar en blanc la ment. Però la forta olor de florit torna a envair-la.

Aleshores un formigueig estrany començà a les puntes dels seus dits. Aqueixa llengua elèctrica recorregué els membres fins a la columna. Arrufà el nas amb la sensació desagradable que li produí. En aquell moment va sentir un fort batec dins del seu cap, una palpitació sorda i baixa, prèvia a un mareig o una baixada de tensió, va dir-se.

Amb els ulls tancats sentí la pudor de florit més forta que li estrangulava la gola i com tota la cambra ballava al seu voltant sense gravetat. Intentà respirar, però ja li fou impossible. Estava sofrint un atac d’ansietat.

A poc a poc, va obrir els ulls, sabent que havia de calmar-se. Però tot havia canviat. S’havia dissociat del seu entorn.

La cambra estava allí davant, era indubtable. Fins i tot la tetera vella, ennegrida i florida. Però tot havia adquirit un cert vel de putrefacció, les parets i els mobles es veien deteriorats, escrostissats i corcats. Tot es veia impregnat per grans taques humides de fongs i de florit. La llum entrava ara esportiva pel finestral, groga i malaltissa, sobre els feixos de les quals ballaven rostres de cendra, pols i restes de corrupció.

Gemma es va sentir marejada, amb un enorme buit a la boca de l’estómac. Era conscient que estava al·lucinant, que estava tenint algun tipus de desdoblament psíquic que li feia sentir i viure aquell malson. Perquè això era, de segur.

Calma’t, calma’t, pensa estàs al·lucinant, estàs flipant, calma’t, estàs tenint un viatge psíquic que ha esdevingut en un malson… calma’t…

Aleshores, mentre intentava tranquil·litzar-se i despertar, s’adonà que quelcom havia canviat i l’observava. Davant d’ella estava la tetera, si allò podia dir-se de tal manera. Havia triplicat el seu tamany i ara semblava una massa estranya i palpitant, gruixuda i plena de bonys i globus que semblava tenir certa vida, ja que compassava un cert moviment que li recordava una respiració que alenava i xiulava. Sota aquell capell estrany, en què s’havia convertit el cos de la tetera, es veien sortir uns flagells o hifes dentades amb què es dreçava davant d’ella.

Al principi no va creure el que veia, allò no podia ser veritat. Tancà els ulls i mogué el cap per allunyar aquells malsons. Una forta migranya l’estava colpejant el cap, li feia penjades als ulls.

Escoltà un relliscar suau, i un copejament com de fustes, una nova glopada de tuf de humitat que li va provocar una forta nàusea. Se sentia molt marejada.

Intentà moure’s del sofà però el seu pes semblava com sostingut per unes cordes sense força, i els braços i les cames es van escampar fluixos sobre el sofà. Alguna cosa greu estava passant-li. Només volia…

Desperta’t ja! Coi! Vinga! Desperta!… desperta… desperta… no vull mirar… no… no mires… desperta i surt corrents… mou-te… vinga, vinga, vinga…

Tanmateix, els seus membre començaren a moure’s flàccids sense cap ordre aparent. Es colpejà al genoll en la taula i una mossegada de dolor li puja per tota la cama. Crida. Aleshores la tetera monstruosa va soltar un xiulit baix i gutural, com un clapoteig en el fang del fons d’un estanc. Una nova onada d’aquell tuf de florit la envaí.

A poc a poc, tornà a obrir els ulls. La por la paralitzava. L’ésser-tetera romania davant, els bulbs i globus que devien ser ulls estaven clavats en ella. Notava les seues intencions malicioses i hostils, aleshores es fixa que aquella bossa estranya i carnosa tenia a la seua base u feix de palps i unglots que feia xocar amb un so rítmic i sec.

Aconseguí veure com movia cap a ella aquelles peces bucals, com les agitava nerviós l’ésser-tetera, com un aràcnid quan la víctima ha quedat atrapada en el seu parany. Tal vegada això era.

Ve per mi… em menjarà… em menjarà… socors! Ve per mi… Clara…

Una forta empenta la va fer sortir per damunt del sofà que es va trencar, tal que el seu cos adormit colpeja amb altres mobles de la cambra reduint-los a estelles. Sentí com se li trencava alguna costella en el pit com l’aire s’aturava a la gola i punxades de dolor es clavaven com agulles en el pit i els costats. Fou conscient durant un segon que la mà dreta era una massa unflada de carn que dolia.

Has d’eixir… has d’eixir… corre… corre…

S’adonà que l’ésser-tetera girava sobre si mateix, bufant amb el seu cos estrany i rodó, els palps i unglots que sobresortien pel costat del broc xisclaven i colpejaven fent un soroll sec, que denota a fam i bogeria. Va agitar els flagells que li penjaven com les potes d’un aràcnid quan s’avança sobre la seua teranyina. Es movia unflant el seu cos nerviós. Els bulbs oculars la miraven fixament.

Fora! Allunyat!… Fora d’aquí… desperta! Desperta’t ja!…

Però, tot i intentar cridar, només va sortir un sanglot que tacà el terra.

L’ésser-tetera va avançar cap a Gemma fent volar els mobles que s’interposaven. La cendra i la pols sortí disparada en un ball frenètic sobre els fixos de llum malaltissa. Sentí el xiulet baix i el tuf d’humitat. Els flagells i els palps s’avançaren resseguint la seua pell, tastava cada centímetre.

Socors!… ajuda!… Clara… ajuda…

Tot es va esvair en l’obscuritat més absoluta.

3

Na Lluïsa, un cop recuperada, intenta arreplegar un poc el desastre. Endreçà com millor pogué la cambra i decidí tancar tot i baixar a sa casa. Sentia un formigueig en els dits i per l’esquena, amb un tast rogenc i ferrós al paladar.

Aleshores fou conscient durant uns segons que s’emportava la tetera fosca i envellida a casa.

Va sentir un xiulet baix i sec.

Ferran Miquel Cortés Benlloch


Relatos Breves Ganadores de Ediciones anteriores:

2022 – NO se celebró el Concurso

2021 – La Tacita Humeante, de Mireia Costa Pérez.

2020 – NO se celebró el Concurso

2019 – Casas Viejas, de Víctor Martínez.

2018 – El Té Cósmico, de Caterina Peris.

2017 – Té Eterno, de Irina Montero.

2016 – Toma…te, de Esther Domingo Soto.

2015 – Visitantes Nocturnos, de María José Ceruti.

2014 – Té para un Dragón, de Caterina Peris.

2013 – La Casa del Té, de Mª Dolores Haro.

2012 – Te de Nadal, de Mariló Àlvarez.

2011 – Té para un moribundo, de David Valero.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.